Per Pau Giménez
Des de que Comastech va posar en marxa el projecte de creació del títol en Reparació i manteniment d'embarcacions d'esbarjo han sigut moltes les persones que hem pogut conèixer i les històries que ens han arribat.
Toñejo, una història de superació.
Avui parlarem d’un campió d’España i Subcampió del món de motos d’aigua, del primer pilot espanyol en pilotar un Fórmula 1 de l’aigua. Un esportista que des de ben petit va sentir passió pel món del motor i per la velocitat, dedicant-li la seva vida, fins i tot després del seu malaurat accident durant el Rally Raid Quinto Centenario que el va deixar paraplègic.
Es tracta d’Antonio Rodríguez González més conegut com “Toñejo”. Toñejo va néixer l’any 1963 a Guinea Equatorial, país on estava destinat el seu pare. Amb 6 anys, ell i els seus vuit germans es van traslladar a España, i als 15 ja va començar a córrer en Moto Cross. Amb només 17 anys, i com a autèntic apassionat de la benzina i de la velocitat, va treballar com a especialista en cinema i poc abans de patir el fatídic accident va guanyar el Campionat d’España de quads.
L’any 1990 i amb 25 anys d’experiència, mentre conduïa per l’equip LaGlisse un quad Suzuki 500cc dos temps que havia estat modificat a 650cc i que podia superar els 220 km/h, i quan tan sols li quedaven 3 quilòmetres per arribar a la meta en primera posició, va tenir la mala sort de sortir disparat i estavellar-se contra una paret, després que algú treies una senyal de perill que advertia de l’existència d’un sot.
El mateix Toñejo explica que en aquells moments en què no estava clar si sobreviuria, només estava preocupat pel què diria la seva mare i afegeix que “he continuat fent el què he volgut abans i després de l’accident, i que he tingut la gran sort de tenir una família i uns amics que m’han donat sempre suport” i que només hi ha una cosa que sí que ha canviat: “ara faig les coses assegut”.
Segons Toñejo, i després de 18 mesos ingressat a l’hospital, li va dir al metge que volia “tornar a córrer”, i quan aquest li va respondre que no era conscient del què li havia passat, ell li va tornar la resposta amb contundència: “sí que ho soc i ja tinc pensat amb la moto que vull córrer”.
Antonio Rodríguez González, Toñejo, és un esportista que malgrat tenir un palmarès inqüestionable i ser un exemple a seguir com a persona, mai ha acaparat els mitjans de comunicació, ni les revistes o els diaris esportius.
I precisament parlant amb ell, en motiu d’aquesta publicació, m’he trobat amb una persona de gran valors, senzilla i agraïda a la vida. Ell mateix em deia: “sempre he pogut fer el què m’ha agradat i això és una gran sort”.
Cal afegir però, que si hi ha alguna cosa que detesta és que facin referència a ell o parlin de la seva vida com a un simple exemple de superació, perquè segons ell “la superació no existeix” i “és simplement la disciplina la que compta per aconseguir allò què realment vols”.
No voldria acabar aquest article sense fer referència també a dues de les seves reflexions principals: “les barreres arquitectòniques existeixen però sense cap dubte, les més grans son les que et posen els altres o les que es posa un mateix” i “una cosa es la discapacitat i una altra, la incapacitat”.
Per acabar, afegir que tornaré a escriure sobre la vida i la trajectòria de Toñejo perquè com a professor estic convençut que com ell bé diu, per aconseguir el què volem és necessari no només fer allò que t’agrada, sinó també, tenir disciplina i aplicar-hi una gran dedicació i perseverança.
